Fer-se gran

			<div class="et_pb_row et_pb_row_8">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_8  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_8  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

Des del moment en què naixem ens empenyen a fer-nos grans.

-Menja’t la sopa, que si no et quedaràs petita- em deien.

-Molt bé, ja es pentina sola -m’esperonaven- ja es corda les sabates sense ajuda, ja ha aprés a escriure el seu nom.

I així, dia a dia, amb l’orgull de qui sap que ha assolit una nova fita, de les moltes que tenim al davant, i que amb el pas del temps es van espaiant: El primer diploma, la primera feina, la primera relació seriosa.

– I què? Per quan els fills?

Perquè aquesta és una cursa que no arriba mai a bon port. Sempre hi ha una etapa més que cal ser superada i completada. Fins que de cop, et fas gran de veritat.

La magnitud de la tragèdia ja l’albires quan t’ensumes que això d’acostar-te als cinquanta no té gaire glamour, per molt que les revistes femenines s’entestin en dir-te que són els nous quaranta, que al seu torn són els nous trenta, i així fins que arribes als deu anys, que són la nova pubertat.

Nenes que tot just estan a mig fer i que ja juguen a ser grans, mentre les dones que ja som grans,  juguem a fer veure que el temps no ens juga en contra.

Talla’t el cabell, que ja no tens edat, perd uns quilos, abans no arribis a la menopausa- paraula maleïda: tota la vida amagant la regla per reivindicar-la abans no arribin els fogots, la darrera condemna d’una societat que només està disposada mirar-te si encaixes en els paràmetres de la visibilitat. I no, no són els mateixos per a ells.

Com si passats els 50 no poguessis ensenyar els pits, gaudir del sexe o cridar que ets lliure. Invisible, però lliure. I per molts anys.