Sembla que ja estem ficats de ple en la campanya electoral. Amb possibles candidats que ja fan cafès amb els potencials electors. Tot molt neutre, tot molt proper si no fos per l’amenaça latent d’uns comicis avançats que ApC diu que no vol però que no està disposat –en cap cas– a fer res per evitar. Les paraules són boniques però en política massa sovint els traeix el llenguatge corporal. És molt lloable i necessari voler ser proper amb la ciutadania, però fer-ho en aquests moments, amb la mateixa fórmula que ja va emprar un altre partit polític durant la passada campanya electoral, d’anar a fer cafès aquí i allà, em genera certa incomoditat davant un fet, que sense ser dolent en essència no pot evitar deixar-me cert regust amarg d’interès electoral. És clar que, qui de tots ells no es belluga per l’interès? No es va aprovar (diuen) la reforma a la llei de la nacionalitat perquè era electoralista, no es farà res més enllà del que sigui estrictament imprescindible perquè tot el que s’aprovi sumarà en la llista de guanys dels socialdemòcrates. Uns socialdemòcrates orgullosos de ser qui més taules de treball han organitzat i qui més descontents han creat entre aquells que es pensaven que els seus consells serien tinguts en compte. Que t’escolti no vol dir que t’hagi de fer cas, que diu la dita. I mentrestant, uns i altres estiren la corda i la deixen anar en un tempteig de forces. Mirant de mesurar l’adversari, d’endreçar les pròpies armes i trobar un punt d’equilibri des del qual moure el món al seu favor quan arribi el moment. Res de nou sota el sol.
