A vegades, com un fil invisible, recupero l’olor de formatget, paper, guix i plastilina que em transporta als dies d’escola. Als colors de jugar, a la pissarra verda, als contes i a l’hora del pati. Quan les hores o no passaven, o volaven, mai quietes. L’altre dia parlava de la recerca de la felicitat amb un filòsof –es veu que encara en queden–. Vàrem començar discutint al voltant dels savis i temerosos preceptes de La imitació de Crist per acabar recordant alguns versos plens de vida i de mort de Hölderlin. Tot plegat per decidir que la felicitat és un miratge molt poc creatiu. El filòsof em deia que la creativitat neix de la tensió de l’ànima. I ens vàrem posar a riure tot recordant les –apassionants– aventures eroticosentimentals de Hegel. –No crec que es referís a aquesta mena de tensió, però va ser igualment divertit–. De petits les coses eren més clares. Els bons eren bons, i els dolents rebien un càstig. Tot és confús ara. Encara que ens entestem a pensar. Com si això servís per alguna cosa més que per passar l’estona. La nostàlgia per temps més senzills –que no més fàcils– em fa girar la vista al cel, buscant una solució que només és dins nostre. ¿T’imagines que un estel caigués del cel? ¿Es complirien els desitjos de tota la gent que l’ha vist caure? Jo tinc un munt de desitjos per complir. Sidharta diria que estic molt lluny de la felicitat. Però no és veritat. Mira el cel i demana un desig. Que s’apaguin els llums per veure els estels. Així en podrem demanar cada dia. Fer que es facin realitat ja és cosa nostra. Ningú va dir que seria fàcil.