A vegades, com un fil invisible, recupero l’olor de formatget, paper, guix i plastilina que em transporta als dies d’escola. Als colors de jugar, a la pissarra verda, als contes i a l’hora del pati. Quan les hores o no passaven, o volaven, mai quietes. L’altre dia parlava de la recerca de la felicitat amb un filòsof –es veu que encara en queden–. Vàrem començar discutint al voltant dels savis i temerosos preceptes de La imitació de Crist per acabar recordant alguns versos plens de vida i de mort de Hölderlin. Tot plegat per decidir que la felicitat és un miratge molt poc creatiu. El filòsof em deia que la creativitat neix de la tensió de l’ànima. I ens vàrem posar a riure tot recordant les –apassionants– aventures eroticosentimentals de Hegel. –No crec que es referís a aquesta mena de tensió, però va ser igualment divertit–. De petits les coses eren més clares. Els bons eren bons, i els dolents rebien un càstig. Tot és confús ara. Encara que ens entestem a pensar. Com si això servís per alguna cosa més que per passar l’estona. La nostàlgia per temps més senzills –que no més fàcils– em fa girar la vista al cel, buscant una solució que només és dins nostre. ¿T’imagines que un estel caigués del cel? ¿Es complirien els desitjos de tota la gent que l’ha vist caure? Jo tinc un munt de desitjos per complir. Sidharta diria que estic molt lluny de la felicitat. Però no és veritat. Mira el cel i demana un desig. Que s’apaguin els llums per veure els estels. Així en podrem demanar cada dia. Fer que es facin realitat ja és cosa nostra. Ningú va dir que seria fàcil.
Felicitat
26 ag. 2013 | Uncategorized @ca | 7 comentaris
7 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Gràcies
Molt macó Noemí
La felicitat com l’absència de patiment, com acceptació del que passa i no sentir que és injust, que tot té un sentit, que algú (nosaltres mateixos?) en algun moment abans de venir al món va/m decidir el que ens passaria… per què cada cop dubto més que “algú” que no fos nosaltres decideixi per nosaltres el nostre destí; qun sentit tindria? per què “algú” decideix que un sigui millonari i l’altre mort de gana?
La felicitat, doncs, més que riure molt, és notar que estàs on has d’estar, al lloc adequat al moment oportú, encara que pateixis, doncs tot té un sentit i poc a poc l’aniràs entenent… ah! i “no estàs sol”, tranquil!
Jo crec que una mica de felicitat l’hem de buscar en la nostra família, els nostres amics, el nostre entorn;és un error que comet moltes persones anar pel món buscant felicitat, gent que per exemple sen va a l’índia o vés a saber on perquè tenen buit espiritual i tots aquests rotllos, una part de felicitat s’ha de buscar a prop de casa, i l’altra part de felicitat en un mateix.
I s’hi trobes una mica de felicitat ja n’hi ha prou, tampoc és necessari trobar la tota
http://www.youtube.com/watch?v=RNRd6e2c0zs
Kempis, Hölderlin, Hegel, Sidharta. Vas malament, Noemí. Capvespre d’estiu amb un filòsof? Deixa’t estar de tonteries: en aquest gremi, hi ha massa escoltar-se a un mateix mentre es parla. Hegel, supera això: “Felicità” (è tenersi per mano/andare lontano) de l’Al Bano i Romina Power: 27.600.000 baixades a Youtube!! Hölderling, millora “La felicidad” de Palito Ortega. Sí, millora -ets un perfecte amargat- aquest text: “La felicidad […] hoy hace cantar a mi corazón.” Que poc elegant l’afortunat interlocutor! La dama no ha donat cap nom. Valoraràs que no t’he tocat l’Il.luminat. En el lloc del filòsol, jo, que sóc tímid, m’hauria acostat a la màquina de música, hauria posat la moneda i m’hauria posat a escoltar “oh happy day”. A Kempis no li hauria semblat –text obliga- massa malament, espero.
Tomàs de Kempis, sens dubte hagués aplaudit la teva iniciativa- tot i que no sé si en tenia gaire de sentit de l’humor- temps lliure molt, tenint en compte les limitacions tècniques del segle XV i la mania compulsiva d’aquest bon home a copiar la Biblia- El que està clar és que gràcies a persones com el meu “interlocutor” i com tu mateix cada dia tinc més clar que el sentit de l’humor i el coneixement són els únics que ens podran redimir a aquestes alçades. Tingues per segur que si pogués aixecar el cap, el teu benvolgut Sartre seuria tranquil·lament en una terrasseta de Beauville amb el seu bon amic Antoine Roquentin a fer uns glops i parlar de tot i de no res fins la nàusea. Qualsevol cosa abans que haver de suportar les notícies. Gràcies per fer-me somriure amb el teu comentari.
Una de les coses bones d’escriure aquestes petites columnes setmanals són els comentaris que – a favor o en contra- aporten diferents punts de vista i valoracions sobre el tema de la setmana.
L’estiu dóna peu a navegar fora dels marges de l’actualitat més immediata, però tinc la sensació gràcies als vostres comentaris que en el fons, la filosofia- tant denigrada- no deixa de ser una mena d’etern retorn- Eliade dixit- cap a la font del que som en essència.
Gràcies Josep pel teu punt de vista ( i per l’Elvis), Gràcies No sé jo, comparteixo bona part del que dius i el paper de la responsabilitat personal en el que ens passa i gràcies Raul i Felip. La felicitat per a mi està en aquestes petites- grans- coses.