A poc espavilats que fossin a Andorra Televisió haguessin pogut aprofitar l’avinentesa per vendre l’espai eurovisiu al millor postor.
A principis de setmana arribava de Bristol la llum de l’esperança amb el nom de Justin Lee Collins, un showman britànic que diu que està disposat a pagar per representar Andorra a Eurovisió.
Suposo, que el que vol dir, és que està disposat a pagar perquè Andorra li cedeixi els seus tres minuts de glòria davant l’audiència europea.
Però fet i fet, no cal entrar en detalls sense gaire importància. El que compta és que per una vegada això d’anar a Eurovisió no només no ens hagués costat diners, sinó que ens hagués pogut resultar rendible i tot.
Per aquells que es demanaven si amb això Andorra perd sobirania, cal tranquilitzar-los. Si fins ara no ens importava ni qui, ni en quin idioma ens representava, no entenc perquè ara havia de ser un problema tot plegat.
Ja fa dies que la identitat nacional i el seny, aquell de gastar quan tens i guardar quan toca, no s’imposa més que quan es parla dels altres.
Així doncs, res millor que posar un anunci, ben gros, amb lletres de neó anunciant la disponibilitat de l’espai al millor postor. I mira, posats a fer estalvis, que ho vagi proposant el cap de govern a mesura que signa acords de lliure intercanvi d’informació, així no caldrà gastar diners en publicitat.
Llàstima que o no ho ha demanat bé, o no ha ofert prou diners perquè fins i tot el director de la pública* ja ha dit que tot plegat és una anècdota.
I és que Ningú és perfecte.