
Les coses han canviat molt en molt poc temps. Avui els nens seuen als cotxes en cadires homologades i nosaltres ens cordem el cinturó de seguretat gairebé sense pensar.
No fa tant de temps viatjava tota la família en aquell vell Ford Fiesta matrícula vint-i-un mil. Amb les finestres pujades, sense aire condicionat i un pare fumador consumint un cigarret rere un altre camí de la platja.
Es fumava dins els autocars, als hospitals, mentre esperaves que la dona donés a llum, a la televisió, al pati de l’institut.
Aleshores, malgrat es deia que el tabac era dolent, ningú parlava dels fumadors passius. Avui, sabem que tenen fins a tres vegades més possibilitats de patir un càncer que un que no ho sigui.
Fins ara teníem l’excusa. Mil excuses de fet. Que sí jo amb la meva salut faig el que vull, que si no hem de tirar pedres a la indústria nacional, que si no hi ha per tant…
La veritat però és que sí que n’hi ha per tant. El fumador té tot el dret de fumar- cadascú és lliure de fer amb la seva vida el que vulgui i pugui- però ningú no té dret a enverinar la gent que l’envolta.
Amb una mica de sort, d’aquí a poc, quan als nens els expliquem que es podia fumar en els espais públics tancats ens miraran més estrany que si els proposéssim fer servir una escopidera.
Molt encertada la reflexió, com sempre.
No entenc com amb els temes salut pública i medi ambient poguem anar tan malament, tan absolutament enrera.
No vos canseu.
Seguiu!
Potser si els fumadors cada cop més es van trobant tancats en recintes ad hoc, arribaran a desconnectar la part del seu cervell que els impedeix alliberar-se del tabac, tot i ser conscients que estan fent el préssec cada cop que fumen!