Els morts que no hem plorat

			<div class="et_pb_row et_pb_row_8">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_8  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_8  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

Fins i tot el Punset es va morir.
El problema de morir-se aquests dies – sobretot pels que ens quedem- és que transitem la negació, la ira i la culpa en un tres-en-un,  ràpid i asèptic.
El temps de tancar-li els ulls i acompanyar el fèretre al crematori. La depressió l’hem bescanviada per la incredulitat i la sensació que res del que passa no és real.
Els dies que ens han tocat viure fan que l’acceptació i la tornada a la rutina quedin suspeses sine die.
No hi ha hagut comiat, no sempre els hem pogut acompanyar, no sempre era un final tant ràpid ni previsible…tot es precipita. Com si fóssim una bala disparada a l’aire per accident que mai no arriba a caure. Que no arriba enlloc.
Aquí estem, suspesos a l’aire. Esperant que el seu mòbil deixi de sonar de tant en tant. Mirant de calcular quan li hagués quedat si no hagués estat pel bitxo.
El bitxo.
Tots hem patit per algú aquests dies. Amigues a l’UCI, que sembla que van millor i aviat passaran a planta. Són els missatges que et fan somriure aquests dies. D’altres, no tenen tanta sort.
I si ja és complicat encarar la mort en la nostra societat, ara, quan fins i tot ens han arrabassat els pocs rituals de pas que ens quedaven, ens quedem com si de sobte haguessim de pujar una escala sense graons.
Quan tot això passi. Aquesta frase que darrerament ha esdevingut un mantra. Quan tot això passi, ens tocarà plorar. No sé pas com ens ho farem, ni si hi arribarem a temps. Però caldrà plorar, tots junts, més enllà dels vincles personals, per totes aquestes persones que aquests dies moren soles i no hem pogut acomiadar.