Ahir, convidats per l’Angi Duró i l’Olga Moreno, de l’escola Andorrana de segona ensenyança de Santa Coloma, el company Òscar Royo (RNA) i jo vam anar a trobar-nos amb un grup de joves estudiants per parlar dels MMCC.
La veritat és que va ser un plaer poder compartir batalletes amb unes noies i uns nois tant predisposats, i això que només una, la Cristina, sembla que es vol dedicar al món de la comunicació. Bé, potser l’Adrian i algun més s’hi acabaran ficant.
I això que dedicar-se a aquest món et dóna més maldecaps que una altra cosa. Precaritzada, plena d’intrusisme, amb fronteres difuses entre les persones de pell fina i un entorn força peculiar, el d’Andorra, pels periodistes.
Em sobta veure que coneixen el Bàsquet i la Súperbowl però que encara no hagin descobert els community manager ni la política nacional. Com riuen de petites coses i com desitjo secretament que s’hagin quedat – de tot el que vam explicar- amb la idea que aquesta feina és i serà canviant, que cal formar-se en permanència i que les xarxes d’avui són el teu currículum per demà.
Tot i això és molt gratificant com aquests joves desperten el seu esperit crític, conversar amb ells, veure quines són les seves aspiracions i neguits. Amb els que hi participen activament d’aquestes activitats- gràcies especialment- però també als que adopten aquell posat que tant reconec de creuar els braços i pensar que això no va amb mi. Suposo que no puc deixar de sentir-me identificada amb aquella adolescent que no encaixava- i continua sense encaixar enlloc-
M’entendreix aquesta innocència recoberta de pell de rinoceront que implica l’adolescència.