Quina llàstima no haver tingut la mirada lúcida que ens fes preveure com s’anirien desenvolupant les coses. Tants anys parlant del llop i al final –quan el llop arriba– ens troba amb fred al carrer, sense roba per posar-nos i amb les claus dins de casa. Des dels vuitanta del segle passat que sento dir que les coses ja no són el que eren. Que cal buscar un turisme que deixi divises en lloc de rebre grups que només volen formatge de restitució o l’oferta del mes, que s’han d’anar a buscar visitants que facin nit a Andorra en comptes de passejar-s’hi. Darrerament, ni una cosa ni l’altra, diuen. Més de 30 anys queixant-nos que la cosa va malament. 30 anys de passivitat ens avalen. I encara rai, que la inèrcia ens ha permès tirar del carro uns quants mesos més de franc. Si érem capaços de preveure que això podia passar, per què no es va fer res per evitar-ho? Per què es van construir set de tot? Per què no es van posar impostos quan no costaven –tant– de pair? Per què no es mancomunava des del seny i no des de la necessitat? Per què les entitats bancàries que entraven i sortien del país ho podien fer sense pagar peatge a l’Estat? Per què no som un model per al món per a les coses bones en comptes d’un referent de petit trampós? Per què no som pioners en desenvolupament, en gestió mediambiental, en sostenibilitat? En educació? En sanitat? En respecte als drets humans?. El que més m’amoïna és pensar que si tot això ja ho dèiem fa 30 anys, el que ens ha fet falta no és visió, sinó ganes. A vegades sembla que haguem oblidat que ser neutrals no vol dir que tot se’ns en foti.