Diuen que els nostres fills seran la primera generació que viurà pitjor que els seus pares. Nascuts després del desgavell econòmic dels darrers anys, del malbaratament de recursos i del consum desmesurat que ens envolta, s’hauran de confrontar tirant la seva vida endavant més enllà de la compulsió i sense el coixí del somni americà. La majoria hem crescut sota els paràmetres que cal consumir cada vegada més per mantenir l’economia, que els diners fàcils són els que cal anar a buscar, i que no cal fer gaires mèrits per ser famós, que no és el mateix que tenir èxit. A poc a poc, el paradigma s’esquerda i la imatge bucòlica de l’Estat del benestar s’escola per les clavegueres de la mala gestió, la corrupció i un mal equilibri entre la igualtat d’oportunitats i l’oportunisme. Els nostres fills hauran d’aprendre per grat o per força que no podran tenir tot el que anuncien per la tele, que hauran de treballar si volen aconseguir alguna cosa a canvi, que potser no és tan important tenir, sinó que també compta què hi ha darrere les etiquetes de la roba, que estalviar és la manera més segura d’assolir un somni, que els bancs no són altruistes, que la feina és seriosa i que no pots faltar dilluns amb l’excusa que diumenge vas anar a dormir tard. Els empresaris hauran d’aprendre que els treballadors no es bescanvien tant fàcilment com les peces de recanvi i que és millor garantir els guanys des de la humanitat que escanyar els pobres. Potser sí que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres, tot i que començo a dubtar que això sigui realment una cosa dolenta.
