“Fa deu anys tenia tres teories sobre com s’havien de pujar els fills i no tenia fills. Avui tinc tres fills, i ja no em queda cap teoria.” La frase és d’un atabalat pensador de final de segle XX que va veure que fer les coses com sempre s’han fet, ja no serveix. Perquè la societat és diferent, perquè els rols de les famílies estan evolucionant i perquè avui ens falten referents efectius. Hem passat de tenir un entramat familiar –rígid però definit– en el qual tothom sabia què li tocava fer i en quin context havia d’encaixar el nen –i per tant com se l’havia de pujar– a viure desconnectats els uns dels altres i amb el pas canviat. Per a moltes mares el primer nen que tenim entre les mans és el nostre. El vertigen ens deixa soles davant una societat que no et permet abocar-te en els fills, davant el repte d’una educació que tampoc tens gaire clar com ha de ser perquè aquest petit individu, sigui útil i feliç quan sigui gran. Això, i la pressió laboral. Això, i la manca de temps, i de ganes. Això, i les maneres divergents d’entendre com hauria de ser aquell nen, de com ha d’encaixar en un món buit de valors reconeguts per a la resta. A vegades em demano quin sentit té inculcar a la meva filla el valor de l’esforç, la veritat o la bondat humana, quan el món que es trobarà –si no ho aturem– estarà basat en els diners, la cobdícia i la recerca de l’èxit fàcil. Què he de fer? Dir-li que això és el correcte però que serà una inadaptada? Mentre resolc el dilema procuro que no cridi als restaurants i li permeto que s’esgargamelli quan no li dono tot el que vol.