Nosaltres som massa sovint el nostre principal enemic. No sol ser l’altre, qui et diu que ets massa petit, massa curt, massa gras, massa vell o massa calb per assolir els teus objectius a la vida. Ens boicotegem nosaltres solets sense que ningú ens hagi de fer un cop de mà. Sense que ningú ens ajudi a destrossar els nostres somnis. Ens fa tanta por el fracàs –la possibilitat del fracàs– que preferim renunciar als nostres projectes abans d’assumir la possibilitat que podem no assolir-los. Tallant també de soca-rel qualsevol opció d’èxit. Vivim envoltats de persones que per por s’entesten a tallar caps perquè ningú no sigui més alt que ells. Un adversari difícil d’ignorar quan la temptació de no fer soroll cada dia és més gran. Ens ancorem en la queixa, en el dubte i en l’enveja. Parlem malament d’aquells que han volgut arriscar –el motiu, tant se val–, ens amarguem davant el pas del temps, deixem que passin els dies esperant que les coses canviïn sense adonar-nos que només canviaran si nosaltres fem el primer pas. Hem de canviar nosaltres per arribar a un canvi real. Hem de sortir de la zona de comoditat, buscar fer coses diferents, d’una manera diferent per no tornar al mateix cul-de-sac del qual hem sortit. Cada dia em trobo persones que no es deixen vèncer. Que després d’un no, es posen dempeus per tornar a començar. Fins que se’n surten. L’èxit no es mesura per la quantitat de vegades que caus, sinó per la voluntat d’aixecar-se amb cada nou fracàs. No cal ser un heroi, n’hi ha prou d’assumir que només nosaltres som els protagonistes de la nostra vida.
