Andorra torna a mirar cap al nord. Un nord que no hauríem d’haver perdut mai. El nostre equilibri històric va començar a trontollar amb la pressió demogràfica i s’ha acabat manifestant fins i tot en els iogurts i els formatges. Cada cop em costa més trobar productes d’alimentació francesos a les botigues. Malgrat que el dar­rer informe sobre l’ús de la llengua a Andorra mostra la recuperació del nostre idioma nacional, el castellà continua sent llengua franca al país, i el francès, després d’un buit només sustentat durant les darreries del segle XX per la tasca de l’escola francesa, sembla que repunta gràcies a la gran feina de l’escola andorrana. Tot i això, hi ha una generació d’andorrans que no parla el francès i el gruix de residents nouvinguts, tampoc. La comunicació per carretera –en espera de veure complides les pro­meses de Valls– continua sent digna d’una pel·lícula de Louis de Funès, i només les facilitats per l’estudi han afavorit que d’uns anys ençà, molts estudiants andor­rans cursin estudis superiors a les universitats gal·les –sense qüestionar la seva qualitat– àmpliament reconeguda, però que fins a l’arribada de la crisi no podia competir amb la nit barcelonina. Sembla que el turisme repunta. Sembla que encara hi som a temps. Avui, miro el nord. Buscant aquell aixopluc que a voltes hem trobat a faltar. Busco la complicitat de tots per redreçar un equilibri que ens ha fet més savis, i reclamo més productes francesos als prestatges. No em resigno a menjar comté fet a Espanya. No ens ha calgut mai triar. Esperem no quedar-nos sense tria per pura desídia.