Ens passem la setmana desitjant que sigui divendres, buscant una pausa, com qui agafa aire abans de llançar-se en una piscina de la qual sap que no en traurà el cap fins tocar la paret. Així passem les setmanes. Agafant impuls els dilluns, per fer d’una tirada tota la setmana laboral. Mirant que els dies passin de pressa: va! Ànims! que ja és dilluns i només ens queden quatre dies per arribar al cap de setmana. Un cap de setmana on aboquem a raig tot allò que no ens permetem fer mentre la respiració ens ofega sota l’aigua de la rutina laboral: i així, mentre passen els dies, posem la mirada en dissabte i diumenge i somiem vetllades entre amics, sortides al cine, passejades a la neu, jocs amb els més petits de la casa i migdiades a traïció. Bé. Organitzar ho organitzem, de la mateixa manera que decidim fer les coses millor, anar a fer la compra amb cura i planificar els menús de la setmana… però després, la rutina ja ens consolarà amb restes de pizza congelada i un precuinat a peu dret a la cuina. Amb el cap de setmana passa una mica el mateix: o l’atapeïm de massa coses o acabem fent el de sempre. El problema, el veritable problema, és que mentre esperes que arribi divendres, van passant els dies, que també són teus, que de fet són l’únic que tens. Els passis on els passis, facis el que facis. Tant per tant, celebra un nou dilluns. Els diaris són plens d’esqueles de gent que va deixar passar els dilluns de llarg perquè somiava només de viure en cap de setmana. No t’amoïnis per això: mai no seràs a temps de veure què diuen de tu un cop seràs mort.