Ens queixem sovint –i amb raó– de com la xarxa ha obert les portes a covards, difamadors i bèsties de divers pelatge emparats en la impunitat de l’anonimat d’un teclat. Lamentem de forma recur­rent que eines de difusió massiva, xarxes socials i altres aplicacions xifrades en uns zeros s’hagin convertit en paons cibernètics farcits de comentaris sense pare ni mare, mentides, rumors ben o mal intencionats i una quantitat ingent de faltes d’ortografia de difícil control i mal resoldre. Però no sempre és així. A vegades, el diàleg, les ganes de compartir punts de vista diferents, de discutir pel plaer de posar al límit les nostres opinions i sensacions s’obre camí. Dilluns passat, l’article que penja d’aquesta pàgina va servir per reconciliar-me amb la interacció i el lliure intercanvi d’idees. Un article sobre la situació de la dona a l’Iran que va provocar un intens debat on persones que van signar els seus escrits –amb pseudònim o sense– van fer d’un petit article, un pont cap al diàleg, a diferents maneres d’entendre la vida, la cultura i el món que ens envolta. Compartides o no –això és el menys important– un grapat d’opinions que em refermen en la convicció que les noves eines de què disposem fan dels mitjans de comunicació una porta oberta a poder millorar, intensificar, ampliar i compartir idees, pensaments, sensacions i per què no? Divergir, enfocar, contraposar, matisar, corregir i disculpar-nos quan cal. Amb contundència, amb passió, amb ganes, amb raons, amb arguments i sobretot amb respecte.
Moltes gràcies a totes i tots pels vostres comentaris.