Darrera columna del 2013. Al bell mig de les festes de Nadal. A les portes d’un nou any que arriba amb millors auguris que el que tot just estem a punt de deixar enrere. I hores d’ara, ja està tot a punt. Pessebre i arbre engalanat per aquells a qui agrada mantenir les tradicions. Compres fetes, per a uns dinars i sopars que conviden a oblidar la crisi i sobretot, molts desitjos de bona voluntat, que bona falta ens fan. Posats a demanar –si la loteria no pot ser– m’agradaria una mica de coratge i visió d’Estat per a tots els càrrecs públics. No és fàcil. Però si no anem a l’una, prescindint d’egos i interessos particulars (parroquials i d’empresa), no ens en sortirem: simplement se’n continuaran sortint només uns quants. Posats a demanar, no estaria malament una mica de generositat i valentia per a la societat civil. Hauríem de ser capaços de consolidar el teixit social com un entramat prou espès perquè ningú caigui del sistema. Prou just per repartir equitativament les despeses i els guanys. Que garantís els drets fonamentals i que no permetés que ningú s’aprofités dels altres, no per la por al càstig, sinó per decència. M’agradaria el 2014 recuperar conceptes com alegria, humilitat (la de veritat) capacitat de treball i de servei –i si no és molt demanar– que la gent somrigués més sovint i treballés més per canviar les coses que no li agraden en comptes d’instal·lar-se en la queixa. Tant de bo el miracle del Nadal traspassi les fronteres de Dickens. Tant de bo aquest nou any ens ajudi a creure més en nosaltres i en totes les coses que podem fer plegats, en benefici de tots.