Desconfinament

			<div class="et_pb_row et_pb_row_1">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_1  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_1  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

Amb alegria, però amb cautela. Entres a les botigues i vas per feina: de moment allò de badar davant els penjadors i les lleixes plenes sembla que haurà d’esperar. Comprem, sí, coses pendents, sobretot la roba dels nens, que dues setmanes més i els hem de treure de casa amb les xancletes de la piscina perquè tot els ha quedat petit. Però per la resta, cautela. Amb, gairebé, timidesa. Dubtes davant la porta de la botiga: comptes sense voler quanta gent hi ha dins per no sobrepassar l’aforament, busques el gel de l’entrada com si fos un salconduit. No pots evitar separar-te de la gent que s’apropa massa, mirar de reüll els pocs que van sense mascareta. Tenim por. Una mica de por. Uns quants, si més no. Suposo que és normal. Potser no. D’altres van tan panxos. És el que tenen les situacions noves com aquesta. Perquè de la mateixa manera que ara mateix tots plegats estem més o menys tranquils després d’identificar el gruix dels que han passat la Covid, això de ser doble negatiu no deixa de ser un comodí que només ens ha servit fins que han obert la frontera, i el pitjor alguns pensen que està per venir. Qui sap? Què passarà quan tornin els enyorats turistes? Perquè, és clar, han de tornar, i si pot ser aviat, millor que tard, però qui els controlarà? Com evitar un rebrot? I si n’hi ha, què haurem de fer? Tornar a casa? Preguntes que sento pel carrer, a través de mascaretes més ben o mal posades. Noves rutines i maneres de fer, que deixen enrere un temps estrany del qual només enyorarem la velocitat d’internet, que sembla que ha tornat a temps pre-Covid. Res de bo dura per sempre.