Els funcionaris no són els responsables de la crisi, però tant hi fa. Cal assumir que l’Estat no els podrà mantenir gaire més temps a tots. Com en tots els àmbits de la vida, en un departament de qualsevol empresa pública o privada coexisteixen els que fan la feina, els que fan veure que la fan i els que fan nosa. Les tres tipologies cohabiten fins que el medi que els sustenta es fa insuficient per donar-los cabuda a tots. A l’empresa privada –com a la selva– impera la llei del més fort. Qui no rendeix, qui suposa més llast als altres, surt del joc. En l’empresa pública, el càncer consumeix tothom davant la impossibilitat de fer una tria natural i mantenir els llocs de treball necessaris amb les persones adequades. Massa sovint tinc la sensació que es retalla per sota, quan seria més productiu, exemplificant i rendible, escapçar. Sobre els alts càrrecs, sobre les persones de confiança, sobre els grans sous, sobre els menors rendiments. Potser seria interessant mirar d’aplicar un GAdA a l’inrevés, que restés punts a qui no fa la seva feina, és clar que aleshores també s’hauria de controlar qui la valora. Però en aquest país ens agrada massa fer d’Scarlett O’Hara i deixar per demà els problemes que avui semblen irresolubles. Com si el fet que Rhett Butler –digues-li context internacional– es desentengués del que ens pugui passar fos un fet negociable. Que no hi hagi por, però. Falta poc per a les eleccions i ningú s’arriscarà a fer fora aquell que el pot perpetuar en el càrrec. Encara que això signifiqui a mitjà termini un suïcidi col·lectiu.