Una aixeta que degoteja pot deixar escapar fins a 30 litres d’aigua al dia. No sé quants n’ha perdut ja el PS. Molts, malgrat la fal·lera a negar l’evidència. No hi ha víctima sense botxí, ni botxí sense víctima. Em costa creure que persones formades i amb una ideologia sòlida hagin estat emmordassades durant tant de temps. Atrapades en una falsa lleialtat que lluny de permetre la regeneració interna, han deixat que la jerarquia garratibada i les eternes lluites intestines arribessin a carregar-se un partit amb més de deu anys d’història. El PS no és Rosa Ferrer, de la mateixa manera que no és, ni ha estat mai Jaume Bartumeu, o no ho hauria d’haver estat. El PS hauria de ser una manera d’entendre el món i un col·lectiu de persones disposades a treballar per fer-lo possible. Jaume Bartumeu hauria de fer un plantejament seriós de per què s’ha quedat –gairebé– sol, i acceptar la possibilitat que potser no sempre la culpa és dels altres. Rosa Ferrer, amb tot el dret del món de deixar el partit –i segurament carregada de motius– hauria de presentar al costat del carnet estripat, la carta de renúncia de cònsol si vol mantenir la credibilitat. Els que marxen –i els que aniran marxant del partit– que tinguin clar que part del fracàs també és seu, i als que es queden, que es calcin, perquè hi ha molta feina per fer si es pretén tornar a ser una alternativa de govern per a un país, que i –no s’ho prenguin malament– no els importa un rave totes les seves intrigues de palau. Que s’ho creguin o no, hi ha problemes més importants a Andorra que la crisi socialdemòcrata.