Ens discutim sobre els anys que calen per poder accedir a la nacionalitat i es continua eludint un dels problemes de fons, que no és altre que el de la il·legalitat de la doble nacionalitat i la dificultat de perseguir-la. Ens amaguem dar­rere de paraules com patriotisme quan durant dècades els andor­rans han fet servir els papers de l’ambaixada francesa per poder emigrar a Béziers, i bona part de la classe política preconstitucional disposava de diversos documents d’identitat fins que va poder-se fer la foto per a un cobdiciat passaport diplomàtic. No es tracta de preservar l’especificitat, sinó de defensar els interessos particulars d’aquells que temen quedar-se en inferioritat de condicions davant els forans. I segurament no els falta raó. Però aleshores els arguments que s’esgrimeixen per defensar l’unicitat de la identitat nacional no són els reals. Més enllà dels greuges d’anys i panys de mantenir els residents al marge i dels greuges morals entre els andorrans de primera i de segona, s’han de començar a buscar els motius que impulsen els residents a no voler renunciar als orígens després de tota una vida al país, i als nacionals a buscar i recuperar la doble nacionalitat. I segurament ens adonarem que, sentiments a part, si ser andorrà en el món no fos un inconvenient, molts haurien deixat anar llast sense el risc de viure fora de la llei. Però això implica una feina en qüestions d’exteriors, signatures de convenis i de posició econòmica i política envers Europa que no s’ha acabat mai de concretar. Tampoc en això sembla que puguem estar d’acord.