No sé si mai has volgut tenir un fill. Si has passat pel procés de dubtar entre les ganes i la por. Si has transitat millor o pitjor pels camins de l’espera, de la il·lusió, del fracàs o l’encert. Si simplement hi has arribat, t’hi has trobat, t’hi han fet arribar.
Si has tastat la trista ironia de veure -altre cop- les calces tacades de sang, mentre recordes com durant tota l’adolescència et senties dir que anessis amb compte. Ara que el vols, ara no arriba.
Per edat, per la pressió que ens imposem, per què les coses van com van. I comença l’angoixa, la tensió, l’obsessió.
Embarassos que no arriben a bon terme. Més dels que imaginaves, perquè no se’n parla fins que et passa. I aleshores descobreixes que sí passa, que passa molt sovint, però que no se’n parla. El dolor s’enterra matusserament amb un encara ets jove, ja en vindran més, encara rai que per arribar malament…
Avortaments espontanis. Tant habituals i tant invisibilitats. Fins el punt que quan t’hi trobes, ho has de gestionar emocionalment i afegir la vergonya absurda de no haver pogut dur a bon port l’única feina que s’espera de tu com a dona.
És el que passa quan decideixes que no pots, que no el vols tenir. I no el tens. I avortes. Per grat o per força. A palpentes, sense xarxa, amb por a ser jutjada. Cares B que anem descobrint quan ja ens trobem al caire de l’abisme.
Què fàcil és parlar per nosaltres. Posar totes les dones en el mateix sac, quan els nostres camins i desitjos són diversos i canviants. Oblidant que no només no podem, sinó que no hem de voler encaixar. Encara hi ha molt per dir, molt per fer.