Augmenten els decomissos de tabac de contraban i es multipliquen les intercepcions de diner negre a la frontera. És el que té la crisi, que ens fa tornar als orígens. Replegar les ales per buscar recers ja coneguts, terrenys segurs, o com a mínim familiars, perquè de segurs, no n’han estat mai. El risc que t’enxampin, però, cada dia és més alt. Primer, perquè hi ha molta competència; segon, perquè la guàrdia civil també compta amb més recursos. El contraban serà de­licte a ulls de la llei però no ho ha estat mai per a l’imaginari d’una gran majoria d’andorrans, ni per tanta altra gent de frontera per qui passar mercaderies a banda i banda d’una línia imaginària sempre ha estat una manera d’arro-donir el sou quan anaven ben dades i un recurs de subsistència en temps de crisi, com ara. La diferència és que avui el tema està tipificat com a delicte. Fora i dins les nostres fronteres. L’altre matís que cal valorar és que amb els anys potser hauria valgut la pena que més enllà de passar cartrons de tabac que després trobarem al metro de Barcelona o als bars de la Seu, hauríem pogut demostrar tenir una mica més d’imaginació. I fer una fugida endavant, en comptes d’enrere. Potser el problema rau precisament en això, que ningú no és capaç d’imaginar què hi pot haver més enllà de l’immediata foscor per a tots nosaltres. Si tinguéssim costa seríem un vaixell a la deriva; si tinguéssim vaixell, seríem un grapat de pirates; si hi hagués botí, una colla de voltors, i si fóssim un animal –com qualsevol altre– segurament la nostra pròpia cobdícia ens hauria fet extingir. Temps al temps.