Dissabte vaig comprar el darrer llibre de John Irving. I això que encara no he acabat el darrer d’en Joan Peruga, i que tinc a mitges el nou de la J. K. Rowling i que vull el nou d’Etgar Keret. I que tinc una columna gairebé jònica de llibres pendents. Però no tinc temps de llegir. Passo moltes hores a la ràdio, i faig molta feina a casa, on intento avançar continguts per no haver d’anar tant justa durant la setmana. I estic contenta, perquè tal com estan les coses, tinc feina, i nous projectes, que si bé no donen diners, em fan estar la mar d’entretinguda. Però no tinc temps de fer altres coses que m’omplen. Les (poques) estones que tinc lliures aprofito per preparar les classes de ioga, per fer un cafè amb els amics o per fer pastissos –una d’aquelles vocacions recents que en defensa dels meus malucs potser hauria estat millor que no es despertés mai–. La veritat és que més d’un cop he de cór­rer per poder meditar. I miro de respectar com a sagrat l’espai dels meus afectes i dedicar-los aquell temps de qualitat de què tant es parla. Per això concentro tant el temps, per poder estirar-lo quan el necessito. El problema és que generalment me’n surto. I així és possible trobar el temps, però no el tempo. Tinc la sensació que tot va cada vegada més de pressa, que ens passem la vida compensant el que toca amb el que desitgem, deixant-nos portar per la por de trencar el que s’ha de fer, amb el que s’espera que facis, com pagar factures. Potser és un signe del temps, potser és que ho volem tot sense assumir que no només no pot ser, sinó que a més, és impossible i insà.