La setmana passada va morir el meu pare. Des d’aleshores, sembla que tot plegat hagi entrat en una espiral d’irrealitat.
L’excepcionalitat de tot el que ens envolta ha fet que el fil de la rutina sobre el qual anem brodant el nostre dia a dia, hagi desaparegut.
Prendre un cafè al bar, abraçar als germans, fer un tomb per airejar les idees. Petits gestos que s’han desconnectat de la quotidianitat.
Tot plegat m’ha deixat temps per pensar, encara que sigui surant en un núvol inconnex de sensacions contradictòries.
Una oportunitat per valorar què és el que realment compta i qui veritablement suma- o no-. I així trobes els que fan o desfan a favor de la seva petita parcel·la de misèria personal, els que prioritzen les seves necessitats al benestar comú, els que no són capaços de veure més enllà del seu nas.
De l’altra- com no podia ser d’una altra manera- els que busquen la manera de tirar endavant sense deixar ningú enrere, els mestres, els voluntaris i les voluntàries, el personal mèdic a qui tantes coses hem d’agrair aquests dies- i sempre-.
Aquests dies d’aïllament forçat m’adono de com són d’importants els amics. Estic tornant a cuinar, a baixar el ritme, encara que el teletreball amb nens a casa és més un mal de cap que una alternativa real.
Però sobretot, aquests dies, si tinc un sentiment per sobre de qualsevol altre- i mira que la tristesa i el desconcert el segueixen de prop- és l’agraïment.
Dono gràcies a la bona gent que ha fet un pas endavant, que s’arremanga davant la incertesa, que està al peu del canó.
Quan tot això passi, que passarà, no ens n’hem d’oblidar.