Ha nevat. És una d’aquelles coses que passen al desembre a casa nostra. I per molts anys, tu.
Com que es fa fosc més d’hora, com que fa fred, com que sentim nadales als passadissos dels supermercats. Com que per Sant Esteve menjarem canelons, si Déu vol.
Són fets que, malgrat que no passen cada dia, formen part de la nostra normalitat. Sabem que ens hi trobarem en un moment o altre de l’hivern.
Per això costa tant d’entendre que hores d’ara, i més després de l’experiència COVID, no siguem capaços de desenvolupar gestos automàtics per minimitzar els inconvenients que generen.
Més enllà de preveure l’entrada de setanta mil vehicles, més enllà de la climatologia, més enllà de la capacitat- limitada- de la nostra xarxa viària hauria d’haver sentit comú, i la certesa que som capaços de fer-hi front sense gaire escarafalls.
No hauria de ser tan complicat: si pots teletreballar, teletreballa, si els nens poden quedar-se a casa, que s’hi quedin i segueixin les classes online. Que si els pares no se’n poden ocupar que vagin a l’escola, a l’igual que les persones que estan en el sector dels serveis i han d’estar al peu del canó. Però la resta, si us plau, fem lloc.
És absurd demanar més busos si la xarxa està col·lapsada i no es belluguen. Abans, hem de treure cotxes del mig, però fa de mal fer per a totes aquelles persones que continuen pensant que són els altres els que han d’anar en bus, que el seu és l’únic cotxe que no molesta en doble fila perquè només són cinc minuts, i mira, posats a fer cua, ja farem anar la botzina.
El problema, és que així, la cua, la fem tots.