Dies d’ensenyar sense embuts el que no ens donem permís de mostrar habitualment als altres. De revelar el que portem dins amagat, entre plecs de cansalada i botifarra d’ou. També a nosaltres mateixos.
Dilluns de Carnestoltes. Anem perdent peu sense deixar enrere les tradicions. Quin sentit té obrir un espai a la disbauxa si cada dia és can pixa? Quin sentit té abraonar-se sobre la coca de llardons, si ens passem els dies omplint el dipòsit per justificar l’operació biquini?
Els costums i tradicions que naixien de les necessitats del dia a dia, obliden el seu punt de partida i perden el seu sentit original perquè, en molts casos, ja ni tan sols existeixen, i a ningú no sembla importar-li.
La renúncia a la individualitat en favor de la col·lectivitat, tan habitual en les societats del segle passat, avui se sotmet a l’imperi del Rei del Carnestoltes: el que jo vull passa per sobre del que ens cal a tots, el que jo penso és tan útil com el que penses tu, les meves opcions són meves i per tant, són correctes, i el bé comú és un instrument dels poderosos per fer-nos acotar el cap. I així anem fent: justificant l’estultícia i la mediocritat, perquè hi ha qui pensa que totes les opcions són vàlides, quan el que són és – simplement- legítimes.
De vegades sí, que cal buscar un turonet perquè no t’encalci la porqueria.
Mentrestant, l’únic que és disgressor -en un món on no queden armaris on amagar-se- és mantenir-se al marge.
Deixar que passi la rua, els crits i els estirabots, i confiar que serem capaços de redreçar el rumb abans no ens encalci l’extinció.
No hi confio gaire.