Torns de 24 hores. És el crit de protesta que s’alça des del col·lectiu mèdic hospitalari i que –de fet– aixeca més d’una ampolla cada cop que s’esgrimeix com un element a eradicar en altres àmbits de l’administració, com ara els bombers. Parlant l’altre dia amb un responsable dels serveis d’emergència de Santiago de Xile, on tenen emergències molt més sovint que aquí, i de molta més magnitud, val a dir… Obria molt els ulls en sentir que es mantenia aquesta pràctica entre el col·lectiu mèdic i diversos cossos de seguretat de l’Estat. Com poden estar preparats i en condicions si mai passa res? –Em demanava. I jo em faig la mateixa pregunta. Hi ha maneres de fer de sempre en aquest país difícils de justificar avui, i que cada cop tinc més clar que l’únic que realment afavoreixen és el rèdit personal de la persona que la practica o beneficia. I no hi tinc cap inconvenient si es pot mantenir com una pràctica racional i sense perjudici per a la col·lectivitat. No m’importa, si un metge treballa set dies i en descansa 23 si els set dies que treballa ho fa a ple rendiment. Però intueixo que malgrat que tenim grans metges no hi ha entre ells cap superheroi. Tots assumim que no els paguem per dormir, però que dormen. I ja està bé si això vol dir que no calen els seus serveis. El problema és que les emergències no sempre es presenten prèvia cita ni en horari lectiu. Per això cal començar a racionalitzar els horaris, i els serveis, i les prerrogatives de tot un seguit de col·lectius que s’entesten a creure que tot ha de canviar per a tothom menys per a ells.