Encara que a alguns els costi de creure, les noves generacions no estan disposades a sacrificar la seva vida per un lloc de treball o un augment de sou. No a qualsevol preu. Perquè avui tenen altres prioritats.
Segurament perquè són més savis, o potser, perquè saben que -amb els temps que corren- el concepte bona feina és una entelèquia.
Recordo una Andorra en què pares i mares, deixaven els fills a casa – festius o no- perquè calia treballar, i nosaltres- molts- hem crescut amb el tatuatge moral que la feina no només dignifica sinó que a més és l’únic que passa per davant de tot. Fins i tot de nosaltres mateixos.
Els temps canvien. I més enllà dels discursos- sovint contraposats- entre els empresaris que es queixen que la gent no vol treballar, i els treballadors que veuen que amb el que els paguen no poden ni fer front al lloguer, el cert és que el panorama no convida gaire. I treballar més ja no és la resposta per a molts. Perquè la vida és -o hauria de ser- alguna cosa més que complir amb l’expedient les hores que marca la llei, i una mica més.
Per això, m’adono que és tan important que els empresaris entenguin que les persones que contracten són alguna cosa més que força de treball. Que les persones- perquè són persones- que s’integren en un projecte empresarial passen a formar part de l’ADN de l’empresa, són les que fan créixer el negoci, les que recomanen o no el servei i les que fan que les coses rutllin.
Però perquè funcioni l’equació, cal que els treballadors entenguin que per repartir beneficis, primer se n’han de tenir. I que si no anem de la mà, no ens en sortirem.