Aquest any m’apuntaré al gimnàs. O encara millor, hi aniré. Perquè tal com s’estan apujant els preus dels poliesportius, no és qüestió d’afluixar la mosca per no anar-hi més que a la sauna –i molt de tant en tant–. Deixaré de fumar, perquè car com és el tabac, val la pena fer l’esforç i una vegada per totes intentar respectar-me jo i de retruc els altres. Aquest any aprendré anglès. O ho intentaré, si més no. Em posaré els capítols de la sisena temporada de Lost en versió original subtitulada, que per a alguna cosa m’havia de servir la Mula. Aquest any procuraré menjar millor. S’ha acabat això d’esgarrapar un entrepà malfargat per dinar i arrasar a la nit amb la pizza congelada. Fruita per esmorzar, amanides i peixet per dinar i verdures per sopar. Cinc racions al dia. Com l’OMS mana. I una estona diària de caminar. Perquè per anar de la plaça a la rotonda no està escrit enlloc que s’hagi d’agafar el cotxe. I com que caminaré tant, em quedarà un tipet d’allò més mono, amb la qual cosa aprofitaré per agafar els diners que hauré estalviat en benzina i tabac i em compraré un vestit enlluernador. I com que faré tant de goig i hauré après tant anglès, coneixeré un noble escocès que em convidarà al seu castell enclavat vora els penya-segats per passar-hi la nit de Reis. I a partir de demà no ens farà mal res, trobarem sempre diners quan posem la mà a la butxaca, i la gent et respondrà amb un somriure quan li diguis bon dia, i tindrem més temps per riure, per passejar, per conviure. El problema dels somnis és que mai no anem prou lluny per agafar-los i fer-los reals.