Cadascú ben calentó dins la seva bombolla. Mirant de pair les dificultats com podem. Les que ens són pròpies, i les compartides. Perquè tots tenim els nostres morts i les nostres ferides obertes per llepar. Mirem de sobreviure, dia a dia, sense pensar-hi gaire, que és com és més fàcil anestesiar els sentits. Encara que això no et deixi viure. Però qui vol viure quan fa mal, eh? I així, deixes passar els dies fent que les emocions et travessin la pell sense gaire desfeta, empenyent amb més o menys encert el carro de la quotidianitat. Mentrestant, les altres xifres s’entesten a fer-te veure que la teva no és més que una bombolla poruga de nena protegida que plora, sense més motius que el de no saber afrontar la vida amb coratge. I poca cosa més. Avui a l’Índia, 1.500 nenes i nens han desaparegut de casa seva en només quatre mesos. La majoria fills de famílies pobres, òbviament. La major part estan treballant per guanyar-se la vida. En règim de semiesclavatge en fàbriques que manufacturen les nostres efímeres joguines tecnològiques i la prescindible roba de temporada, com a treballadors domèstics, i en bordells –que es veu que continuen sent un negoci molt rendible–. Hi ha sectors on la crisi els rellisca. Sense escola, sense aigua potable, repudiades pels pares que no poden fer front a una dot, casades de forma forçosa… La majoria sobreviuran, perquè els humans som així: programats per sobreviure a gairebé qualsevol cosa. Sobreviure, sí, però a quin preu. Hi ha entorns on ets afortunat si pots continuar fent d’equilibrista al caire de la catàstrofe.
Bombolla
19 març 2012 | Uncategorized @ca | 9 comentaris
9 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Un article molt humà, amb sentiment, preciós. No tot és política, a on regnen els tuits i els comentaris, legitims i respectables, als diaris digitals. Un article que cal llegir i defineix una personalitat. Molt bé.
Ets molt amble Ricard, moltes gràcies
i nosaltres ens queixem després per tonteries que no tenen la major importància.
El fare llegir als meus fills…perque s’adonin que no es tot internet/roba/mobil….en fi perdem els valors dia a dia…
Feu gracia. Segur que cap de vosaltres deixa de comprar roba , ni móbils, ni tv, ni cotxes, ni segur que es maquilla cada mité eh!? ……
Un altre article per la galeria, però sense fons.. Molt bé
Nomení, jo no et conec, però com a d’altres, el teu comentari o reflexió m’ha fet pensar i pensar positivament . Som afortunats per tenir feina, encara que sigui mal pegada i treballem més de 12 hores al dia 7 dies a la setmana, és el que toca, però tenim casa, menjar, roba, accés a l’educació, a la sanitat i restem junts tota la família, ningú ha de marxar de casa abans d’hora, ni ha de patir l’esclavatge que pateixen els nens i d’altres persones del tercer món i del quart món , el de casa nostra.
Hem viscut uns anys d’abundància i no hem sabut compartir amb els que no han estat tan afortunats, abans, no els ajudàvem amb l’excusa que les ONGS, no eren de fiar , que els senyors de la gerra canviaven menjar i medicaments per armes, ara, l’excusa és que no tenim recursos per compartir. La nostra societat ha estat egoista i ara la crisi és l’excusa perfecte per seguir sense ajudar a canviar el món, per no posar el nostra gra de sorra.
Sort que malgrat tot, encara hi ha persones disposades a ajudar als altres i a compartir quelcom del que tenen, el que passa és que són poques per atendre tanta necessitat, tant la de la gent d’aquí com la dels països pobres. Preferim comprar barat, sense voler saber la procedència dels productes de marca que consumim i l’explotació de nens que s’ha fet per produir-los o de les primeres matèries en mans de multinacionals, manllevades a països pobres. A pesar de tot això penso en positiu i estic esperançat en que algun dia això, poc a poc anirà canviant. Només cal recordar com eren les condicions de treball a les colònies tèxtil i les fargues a finals del segle XVI i principis del XX, tot i que ara, el treballadors anem perden drets adquirits en ares a les directrius del capital, directrius europees, que estan empobrint al pobres i enriquint, més si cal al rics. Avui, com deia un conegut expert en economia, el problema rau en que el capital no inverteix en el teixit industrial i productiu, que és el que donaria feina i “dinamitzaria” l’economia, tan sols en els productes financers. Els estats és preocupen només del dèficit, dèficit que la classe política s’ha encarregat de generar durant l’última dècada i que impedeix general treball a partir de inversions en obres públiques, que a més de generar feina, crearien empreses, llocs de treball, quotes per la seguretat social que ajudarien a no haver de retallar en ensenyament, assistència social i sanitat i a recaptar impostos amortitzant les inversions fetes per l’estat.
Bé crec que ja n’hi ha prou per avui, de totes maneres, les meves reflexions no seran escoltades pels polítics preocupats només per mantenir el seu status i la poltrona que tan els agrada i afavoreix en tots els sentits, matant, evidentment la democràcia que tant ha costat aconseguir, tot i que no era perfecte, era el millor que podíem tenir.
Gràcies pel teu pensament positiu…
Gràcies pels vostres comentaris 🙂
Les 10 de la nit, arribo cansat de la feina (sí, un banc), faig un petó als nens, que ja dormen. Parlo amb la dona, li pregunto pel seu dia. Truco a Barcelona. La mare si posa a l’altre costat de la linia. Cinc minuts de conversa i em pregunta sobre la crisi económica. El meu pare, el mateix. Els amics, coneguts, al café … tots m’acaben preguntant el mateix (suposo que per la meva condició d’analista). Tediòs. Els dic el mateix a tots. El que us ha de preocupar no és la crisi econòmica. La nostra malaltia es diu CRISI DE VALORS. Curt i ras. Em crida l’atenció el comentari del tal “no m’agrada el gintonic”. No sé si és d’aquells que no deixarà de comprar, dels que no pot comprar ó dels que no vol comprar. Fos com fos, té raó. No espero un canvi sobtat en l’actitud de l’espècie humana en aquest costat del mòn. El que vol dir que qui no pugui mantenir el ritme de consum, se sentirà un fracasat. Hem avançat molt. Sí senyor. Lo positiu, no obstant, es que aquests episodis de decadència (que no són nous), es resolen desde l’individualisme. Aixì que, amic del “gin tonic”, de res serveix recriminar a ningú el seu humanisme.
afuste, No pots canviar el món, però pots canviar tu. Quin gran repte!
Em sembla que és això el que volies dir, oi?
Gràcies pel teu comentari