Arriba la columneta d’un nou dilluns. Moment de fer balanç, en un any, novament estrany i difícil.
Aquest darrer tram de desembre ha estat especialment complicat per a molta gent.
Els contagis s’han multiplicat en una loteria que sembla que toca encara que no hi juguis. També tenim més presents que mai les pèrdues i les cadires buides.
Al final, la vida és també això: assumir que tot evoluciona, que tot canvia, que tot s’acaba.
Mentre, anem complint amb la tradició dels canelons- que no faltin-, dels torrons- més bons que mai- de picar el tió- diguin el que diguin-, i de trobar a faltar -avui, com cada dia- als que no hi són.
I malgrat tot, agraïda.
Per veure créixer als petits. Per tenir noves il·lusions, perquè malgrat algunes coses ja no seran possibles, altres estan per venir. Per ser capaç de refer-me quan han anat mal dades, perquè sempre hi ha més idees al calaix, més llibres per llegir, nous camins per recórrer.
Aquests – per a mi- són dies de fer llistes de bons propòsits. I de rellegir els de l’any passat. I de veure com alguns desitjos continuen pendents, des de fa anys -potser no els volia tant, si no els he anat a buscar-. De veure com d’altres són història. Com, en la llista de l’haver han aparegut nous afectes que ni tan sols intuïa. Com en el deure, m’ha sorprès alguna urpada.
El 2021 deixa bon regust. Malgrat tot.
Perquè hem superat reptes, plantat cara, anat més enllà del que pensàvem que seriem capaços de dir i de fer, perquè sempre hi ha un moment per la tendresa que ens protegeix del cinisme. I perquè, amb mica de sort, al 2022 podrem mirar de fer-ho millor.