Som un país petit i això comporta avantatges i inconvenients. També pels creadors i creadores.
Disposem de plataformes fantàstiques, barates i accessibles per a la majoria: escoles de teatre, cursets gairebé gratuïts, tallers, conferències i programes d’ajuts que faciliten la primera incursió al món de l’art.
En aquest punt és de justícia reconèixer la tasca que des de fa anys impulsen els departaments de joventut i cultura de comuns i govern, així com la feina- no sempre fàcil- de les petites escoles privades, les associacions de pares i mares i les escoles, amb un grapat d’opcions -que si bé majoritàriament es decanten per l’esport- també impulsen activitats adreçades als joves artistes de tota mena de disciplines.
Més enllà de tornar a reclamar un batxillerat artístic o d’obrir l’esquí-estudi a altres esports i matèries- també a les vinculades amb les arts-, m’adono que fer el primer pas, a casa, és relativament factible.
Qualsevol persona amb ganes i talent pot tirar endavant una obra de teatre, publicar un llibre, fer una exposició o fer un curt. No dic que sigui fàcil, només que és possible. Segurament més que fora del país.
El problema és quan algú vol professionalitzar-se.
Aleshores cal marxar per trobar la pròpia veu en un mar més fred, hostil i superpoblat, i sobretot obrir camins dins de casa, quan la massa crítica és petita (algú s’imagina fer una gira de concerts o representacions per les parròquies?)
Caldrà veure si l’Acord amb Europa hi ajuda, si les institucions continuen apostant i invertint, i si, sobretot, nosaltres consumim i valorem més la cultura nacional.