Malgrat els pronòstics, finalment s’ha arribat a una mena d’entesa entre comuns i Govern per delimitar competències i congelar les transferències. Acords puntuals –i al meu parer superficials– que han deixat descontents pel camí. Un d’ells, UL, que s’ha desmarcat del taronja predominant entre els comuns. L’altre, el ministre Antoni Riberaygua, cansat, suposo, de fer de poli dolent mentre el cap de Govern renegociava per la seva banda el que ell no acabava de tancar. Més enllà d’estratègies polítiques més o menys consensuades, el que em preocupa és la deriva que prenen algunes de les institucions. Em demano quin és el paper dels consellers generals –i especialment dels consellers escollits per circumscripció parroquial– que al meu trist parer entenc que són els competents per dirimir sobre els canvis legislatius que afecten tant les competències com les transferències comunals. És com quan veig les reunions de cònsols. Potser és que ens ho han explicat malament, però tinc tota la sensació que els comuns es troben i que decideixen entre ells el que després aplicaran a les diferents corporacions, i no a l’inrevés, menystenint així, no només la minoria comunal sinó la resta de consellers de la majoria. De la mateixa manera que veig, com avui Govern i comuns li diuen al legislatiu com ha de fer les lleis mentre el paper dels consellers de l’hemicicle queda absolutament diluït. Si ha de ser així, potser val la pena replantejar alguna cosa més que qui ha d’arreglar les carreteres i cobrar les multes. Montesquieu hores d’ara s’ha fet un barret de paper i balla la conga entre rotondes.
