Què has de fer quan reps un altre anònim? Cansada d’un i de dos i de tres. La xarxa es projecta com un trampolí on les mentides i les amenaces s’amplifiquen sense gaire possibilitat de rèplica. Què has de fer quan saps qui és aquest anònim? Quan saps que té més problemes que vicis, més mancances que llums? Quan no hi ha arguments, arriba l’insult. Si no poden contra tu, parlen contra la teva mare, si no et dones per al·ludida, amenacen de fer mal a la teva filla. Suposo que en bona mesura són gangues de l’ofici. Però no deixa de ser una part trista i rància de l’ofici, aquesta d’haver de provar de discutir de les divergències amb algú que s’entesta a cridar amb la cara tapada i amb la pedra a la mà, esperant que li donis l’esquena. Sobretot perquè així mai es podrà resoldre el malentès –si és que n’hi havia cap– més enllà de deixar-lo vomitar la impotència i la ràbia mal gestionada que l’aboca al despropòsit. M’adono a través d’aquests petits refilets de realitat esquerdada que seria fàcil caure en el parany de la provocació. I m’adono també que la nostra societat –encara avui– no sap com tractar els desajustos i trastorns de la personalitat. Els terapeutes fan la seva feina amb qui arriba a la consulta, però ja ho diu la dita que n’hi ha més fora que dins. Aleshores què ens queda? Denunciar tothom que insulta la nostra mare? Assenyalar amb el dit aquell qui ho fa emparat darrere una màscara covarda i mesquina? Deixar-ho passar? Ignorar de nou un cúmul de despropòsits vestits amb faltes d’ortografia? N’hi hauria prou què l’Anònim deixés el seu nom.
Anònims, ‘again’
2 ag. 2010 | Uncategorized @ca | 5 comentaris
5 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.
Hola Noe, he llegit el teu text i no em puc creure que encara hi hagin persones que puguin actuar d’aquesta manera, a no ser que tinguin algun “desajust mental”. No dubtis en emprendre accions legals si creus que així ha de ser.
Tens la meva plena i sincera solidaritat
Petons!
Jan
Hola Noemí,
lamento molt lo del anònim. Una abraçada
Noe,
Com sempre tens el meu suport.
No tinc ni idea de com són els anònims que reps, potser tens raó, són producte d’una ment desequilibrada. N’hi ha d’altres, però, que són tant o més perillosos que els dels desequilibrats ja que responen a una estratègia “racional”: l’estratègia d’emmudir les veus que molesten. Ara utilitzen les facilitats de la tecnologia per a escampar els seus insults. A més, els que s’amaguen darrera l’anònim solen ser una gent molt gandula i aquesta “tècnica” estalvia arguments.
Dius: Què has de fer quan saps qui és aquest anònim? Realment la resposta és difícil. La gent “decent”, no som del mateix mon que aquesta púrria i hem d’estar segurs al 100 % de conèixer l’anònim per a desemmascarar-lo públicament.
Un error a no cometre mai: dir-li -en privat- que saps que és ell
Bones, Noe!
Em sap greu que el motiu que ha fet que avui em torni a posar en contacte amb tu sigui generat per un fet tan desagradable com el que descrius en el teu article. El que importa és que has fet servir, excel·lentment, un text molt ben articular per exposar el cas. Demostres una vegada més que ets una persona que va de cara i que té les coses clares. Fas bé de no callar. Tens tota la meva solidaritat. Digues si em necessites per res.
Una abraçada molt forta!