Què has de fer quan reps un altre anònim? Cansada d’un i de dos i de tres. La xarxa es projecta com un trampolí on les mentides i les amenaces s’amplifiquen sense gaire possibilitat de rèplica. Què has de fer quan saps qui és aquest anònim? Quan saps que té més problemes que vicis, més mancances que llums? Quan no hi ha arguments, arriba l’insult. Si no poden contra tu, parlen contra la teva mare, si no et dones per al·ludida, amenacen de fer mal a la teva filla. Suposo que en bona mesura són gangues de l’ofici. Però no deixa de ser una part trista i rància de l’ofici, aquesta d’haver de provar de discutir de les divergències amb algú que s’entesta a cridar amb la cara tapada i amb la pedra a la mà, esperant que li donis l’esquena. Sobretot perquè així mai es podrà resoldre el malentès –si és que n’hi havia cap– més enllà de deixar-lo vomitar la impotència i la ràbia mal gestionada que l’aboca al despropòsit. M’adono a través d’aquests petits refilets de realitat esquerdada que seria fàcil caure en el parany de la provocació. I m’adono també que la nostra societat –encara avui– no sap com tractar els desajustos i trastorns de la personalitat. Els terapeutes fan la seva feina amb qui arriba a la consulta, però ja ho diu la dita que n’hi ha més fora que dins. Aleshores què ens queda? Denunciar tot­hom que insulta la nostra mare? Assenyalar amb el dit aquell qui ho fa emparat darrere una màscara covarda i mesquina? Deixar-ho passar? Ignorar de nou un cúmul de despropòsits vestits amb faltes d’ortografia? N’hi hauria prou què l’Anònim deixés el seu nom.