Votaré el 3 d’abril. I malgrat la temptació –que hi és– del vot en blanc, sé que m’acabaré decantant per una opció o una altra (o l’altra o l’altra). Per tant, és lògic que a aquestes alçades m’agradin més uns arguments que altres, que m’inspirin més credibilitat unes persones que altres i que aposti per una o altra visió de país. Com la majoria dels que podrem exercir el nostre dret a decidir. M’agrada, però, abans de prendre una determinació en ferm analitzar, escoltar, estudiar i deixar-me portar per les sensacions que em transmeten uns i altres. Més enllà del què i el com, està la persona. La credibilitat i l’honorabilitat. Més enllà dels subterfugis dialèctics i la voluntat de confondre la gent. En moments de tensió, com en els moments previs als debats electorals, veus qui somriu i qui fa ganyotes, qui saluda i qui marxa sense dir res, qui s’exalta, qui pensa les respostes, i qui procura no ficar la pota, qui llegeix un programa i qui el transmet. Per bé o per mal molts els coneixem. Sabem qui són i què busquen. Si s’han fet rics, si volen continuar sent-ho, si estan en política per defensar els seus interessos o si són uns somiadors que volen millorar –o mantenir igual– el món que els ha vist créixer. I d’aquesta mena de gent n’hi ha en tots els partits. De bons i dolents, de trepes i pencaires, de preparats i de rèmores, de competents i prepotents. I de la sàvia combinació que en fem els electors el proper dia 3 d’abril –cadascú en la seva justa mesura– configurarem el Consell General. Per tant, ja val la pena que ens hi fixem. I que ho fem bé.
