Hi ha dues menes de persones. Les que es queixen dels problemes que les envolten i les que miren de solucionar-los. Les que troben que tot està dissenyat i preparat per fer-los la guitza i les que miren d’apreciar la part positiva de les coses que els passen, encara que no sempre siguin les que esperaven que fossin. Aquelles que deixen recaure sobre els altres la responsabilitat de la seva felicitat, la seva salut o la seva situació econòmica, perquè la culpa de la mala feina, de les males relacions o dels deutes sempre és dels altres. O aquelles altres, que miren de posar-se les piles per veure de quina manera poden canviar les coses, variar les circumstàncies o treure’n el major profit d’una situació d’entrada adversa. Hi ha dues menes de persones: les que es preocupen i les que s’ocupen. I pertànyer a una categoria o l’altra depèn sobretot de l’educació que hem rebut durant la nostra infantesa i de la nostra predisposició per ser més o menys feliços, perquè no ens enganyem: els que es queixen, els que esperen que siguin els altres qui responguin a les seves expectatives vitals, els que sempre remuguen, els que estan més pendents de venjar-se que de reconstruir-se, els que remuguen i deixen passar el temps són més infeliços que els altres. Hi ha dues menes de persones. Les que esperen que arribi la felicitat i les que van a buscar-la –i l’acaben trobant en el seu interior–. En els temps que corren no està la cosa per quedar-se de braços plegats mentre la vida s’entesta a fer-nos sirgar al seu ritme. Si l’hem de ballar magra, almenys, que sigui a ritme de samba.