Amables

			<div class="et_pb_row et_pb_row_0">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_0  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_0  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

Gairebé cada matí, abans d’entrar a treballar, faig un cafè a la granja. Només arribar -amb un bon dia entusiasta- ja tinc, com per art de màgia, l’americà sobre la taula. Sense sucre. Com cada dia. El cafè i el somriure. De vegades, aquests petits gestos són els únics que ens salven dels dilluns d’hivern.

Jo que sempre he estat tan malcarada, valoro cada cop més l’amabilitat, com la darrera esperança de la civilització. Trobar una mica d’educació i bona predisposició. No cal ser, ni tan sols, gaire simpàtic. Només tenir una mica d’empatia i bona voluntat per fer del dia a dia un camí més fàcil de transitar.

Arribar puntual a les cites, complir amb la paraula donada, ser més exigents amb nosaltres que amb els altres, no donar res per fet. Petits gestos que faciliten la convivència. Mantenir les distàncies interpersonals més enllà del coronavirus, no aixecar la veu, no posar els peus sobre els seients del clípol, contenir les ganes de compartir la música que ens agrada amb altaveus que ningú no ha demanat, saludar els coneguts -ja em diràs que costa-.

Fet i fet, hi ha un munt de petites coses que se suposa que ens van ensenyar a casa i que incomprensiblement alguns s’entesten a fer veure que ja no calen.

Afegir un somriure al bon dia, demanar les coses si us plau, agrair el servei, donar un cop de mà desinteressadament, cedir el pas, preguntar sincerament per l’altre, mirar-nos més als ulls i entendre que l’altre -com tu- potser també té un mal dia, o li fan mal els peus, i malgrat tot, t’escolta i t’atén amb bona gana.

O ho fa veure, que -posats a fer- encara té més mèrit.