En un any, deixarem de picar compulsivament les bosses a la sortida de les caixes. O si més no deixarem de fer-ho amb l’alegria que hem fet sempre. Bosses a cabassos i per a tots els productes, grans o petits. Com si fossin gratis. De fet, fa anys que ens comportem com si tot el que ens envolta fos gratis, fem com si res no tingués conseqüències, com si les bosses es volatilitzessin un cop les desem lliures amb el vent. I és cert. Lliures, marxen, volant pels aires, fins que s’entortolliguen a un arbre, rellisquen sota el llit del riu, omplen el fons del mar o l’estómac d’una tortuga. Passen centenars d’anys abans no es biodegrada una bossa de plàstic. No hem sabut fer mitges resistents i en canvi les bosses de plàstic semblen immortals. Que ningú posi el clam al cel. Tenim alternatives. No es tracta de perdre clientela, que en aquest país qualsevol mesura es qüestiona si ha de fer-nos perdre clientela… total? quanta n’hem perdut ja? Oi? Incentivar la bossa reutilitzable entre nosaltres. Qui més qui menys ja duem una bossa plegable dins la bossa de mà o a la butxaca. Cal fer un canvi de xip als magatzems, amb bosses més sostenibles, més respectuoses amb el medi, i si cal fer-les pagar –una miqueta– es paguen. I amb els diners que estalviaran els comerciants –que n’estalviaran– que ho inverteixen en obra social, o en la recuperació de la tortuga, o a millorar l’atenció al client, que fet i fet segur que dóna més rendiments que un grapat de bosses de plàstic gratis a la sortida de la caixa. I si més no, els fabricants de bosses d’escombraries ens ho agrairan.