No deixa de tenir un punt divertit, la veritat.
Un munt de gent anant de corcoll aquests dies per presentar propostes, arguments i projectes, buscant el millor angle per la fotografia, organitzant calendaris de reunions, dissenyant programes i fulletons, i total, per no res.
Si més no per uns quants, per a qui es podrien estalviar tot l’embolcall democràtic que imposa una campanya electoral.
Perquè no ens enganyem, des de divendres, un cop fetes públiques les candidatures, un nodrit grup d’electors i electores ja saben a qui votaran o a qui no votaran. Facin el que facin, diguin el que diguin els candidats a partir del tres de desembre.
Només veient els noms d’amics- o enemics- descarten o escullen una llista. Una tria emocional fonamentada en la pell, en l’experiència o en la imatge que transmeten les persones que s’hi presenten.
No deixa de ser normal en una societat encara petita- si més no pel que fa a nombre de votants i candidats-, on qui més qui menys encara relaciona cada nom amb una família, una companya de feina o un veí d’escala.
D’aquí la importància de saber fer una bona escudella barrejada.
Però mentre que per una banda és comprensible – i no necessàriament desencertat- no deixa de ser una llàstima que el prematur inici del vot judicial incentivi aquest vot més visceral, i que es promogui poc allò tan devaluat de llegir programes, escoltar propostes, preguntar als i les aspirants i comparar candidatures.
Sobretot perquè la major part de la gent que viu a Andorra no pot o no vol votar. Potser al final, això de tirar pel dret, resultarà que no té tanta gràcia.