Alguns ja han deixat anar llast. Altres, comptem les setmanes que falten fins al cercle assenyalat en vermell del calendari. A poc a poc, es posa en marxa una mena de remor somorta que amaga un formigueig que no té cap altre color que el de les vacances d’estiu. Malgrat que el clima no acaba d’acompanyar –o potser precisament per això– uns i altres ja tenim el cap en climes més benignes, tardes de migdiada, passeig a l’ombra dels arbres i gelat de capvespre. Deixant volar coloms entre la brisa amarada de salnitre, peus en remull, sangria, paella i havaneres amb cremat. L’estiu comença a treure el cap en l’imaginari col·lectiu. De sobte tots estem impacients, com si el pes d’onze mesos d’espera ens hagués d’esclafar de pura rutina.
Tot plegat per viure uns dies –només uns quants dies– de trencament, que massa sovint tampoc no aprofitem, perquè això del dolce far niente, com tot a la vida, necessita de pràctica i de vocació abnegada i atenta que molts no tenim temps de dedicar-hi. I així, entre la descompressió de l’anada i la depressió de la tornada, la majoria de nosaltres deixem passar l’oportunitat de descansar com cal de les cues, les bosses, el cotxe a vessar, els crits dels nens que inquiets es remouen enyorats de la play. I entre el neguit i el cansament t’encares a la parella, després de dies i dies de convivència segmentada de vespre i festes de guardar i et demanes si tot plegat no és un miratge que no et porta enlloc i una miserable estafa a canvi de la teva vida. Però tant és, les vacances són les vacances. Per a qui les pugui fer, evidentment.
