Aquesta setmana ha fet trenta anys dels aiguats del 82. Tots els que a principis dels vuitanta vivíem al país – i tenim ja una certa edat-  ens en recordem. Imatges en blanc i negre de la premsa d’aleshores, que es barregen amb la vida personal de cadascú.
Com quan van assassinar Kennedy, amb els aiguats, com en la resta d’esdeveniments importants en la vida d’una comunitat, la memòria queda marcada per allò que fèiem quan va haver aquella explosió a la Massana, quan el fang semblava que no hagués de sortir mai dels aparadors i de les sabates.
Algunes imatges personals han esdevingut – per compartides- part de la memòria col·lectiva. La Plaça PríncepBenlloch plena a vessar de gent en motiu dels funerals per les víctimes. Els seus noms, encara avui es poden llegir en una placa a la passarel·la que enllaça la Plaça PríncepBenlloch amb la Plaçadel Poble.
L’aigua sobreeixint del Pont de la Rotonda- aleshores només n’hi havia una de rotonda-, el fang que semblava que sortís de la terra a Santa Coloma. Aquell fred, aquella sensació d’urgència en veure les botigues de queviures amb els prestatges desolats.
Les cadires buides els primers dies de tornada a l’escola, les hores que es van haver de fer per tornar a remuntar després de la fúria de l’aigua.
Dies de cansament infinit, de fang, de neguit, de tristesa…però també de solidaritat i de força col·lectiva.
Trenta anys després tenim un munt de rotondes, el llit del riu capat i les mateixes ganes que al Nadal torni a tocar la grossa.
Tant de bo els bons sentiments no sortissin només en cas d’urgència i les festes de guardar.
Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.