Quan érem petits i xerràvem pels descosits les padrines ens acusaven d’haver menjat llengua. Ara, qualsevol diria que hem endrapat cuixes de llebre, perquè no fem més que córrer amunt i avall com esperitats.
Ja és normal, ja, que després de la canícula estival poc o molt tot vagi posant-se al seu lloc, però no sé fins a quin punt la meva és una percepció compartida pel neguit inusual que es respira a tort i a dret, quan amb prou feines ha passat Meritxell i tot just som a les portes de la setmana de la caça de l’isard.
Ja no respectem els usos i costums! Hem començat el mes de setembre a tota castanya, amb un munt de corredisses, presses i tasques per ahir.
Ens espera una tardor- no sé si calenta- però moguda ja ho sé del cert que ho serà.
Potser per la proximitat de les comunals i aquells nervis a la panxa que se’ls posen als candidatables per aquestes dates.
Potser perquè el mes d’agost ha estat tan plàcid com la prèvia a la tempesta, o perquè encara anem endormiscats i no hem sabut tornar a reprendre el pols de la rutina. No és fàcil assumir que el dolce far niente sempre té data de caducitat.
La qüestió és que gira, estira o arronsa però de fa dies tot és un correcorre que no t’acabes, amb reunions, trucades, presses i noves propostes que tothom té ganes de veure materialitzades quan tot just s’han començat a dibuixar.
La part bona és que venen unes setmanes carregades de cites culturals que conviden a deixar-se portar, a pensar i a gaudir.
L’ANDART, Andorra Crea, la Temporada, presentacions, recitals, novetats literàries, concerts, teatre i tastets. Tardor…ves que vinc!
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
