A casa, però a la porta

La Cavalcada de Reis d’aquest any ha estat notícia. Pels pocs caramels i per l’aparició d’un grup d’animació de la casa de Portugal que obria la desfilada, davant l’estupor d’alguns ciutadans que no s’han estat de fer sentir el seu parer indignat a través d’sms anònims i cartes a la premsa.

Afortunadament hi ha persones que no ho han viscut de la mateixa manera.

Davant fets tant prosaics com aquest no deixa de resultar alliçonador veure com la tasca que fem per a la integració dels nouvinguts no és ni de lluny tant important com la que cal fer de tolerància cap els nacionals.

Som una societat plural i mestissa. Agradi o no. I la tendència és difuminar encara més les fronteres. Les ideològiques, les religioses, les racials, les culturals.

Ens omplim la boca de paraules com tolerància i respecte, però ens indignem quan veiem portuguesos integrats en una acte popular. Això sí, ningú remuga quan els personatges que formen part de les carrosses són fruit de l’imaginari i la indústria nord-americana.

I és que això de sentir-se colonitzat sembla que depèn de qui sigui el colonitzador.

Volem que els forans s’integrin, que formin part de la nostra cultura i que hi participin, que parlin català i que respectin l’especificitat nacional.

Això sí, que no es facin veure gaire i que no votin, perquè podrien alterar el que vol la majoria. Quina majoria? em demano jo.

I és que Ningú és perfecte.