Cal renunciar a part de les llibertats individuals per garantir la seguretat col·lectiva? La resposta segurament és no. I l’argument definitiu és que aquest debat, en el fons, és una entelèquia.
Res de nou sota el sol des d’Aristòtil. Càmeres al carrer, geolocalització de persones, vacunes obligatòries… La pandèmia, ha estat la darrera excusa que ha fet aixecar la veu a totes aquelles persones que veuen, en cada nova directriu, una limitació més o menys subtil sobre el seu lliure albir.
La resistència innata a les imposicions i la dificultat per acatar l’autoritat fan que hi hagi un col·lectiu- cada cop més gran- que qüestiona les normes imposades a la població en vistes a contenir un virus, que sembla que és l’únic que corre lliure.
I no els culpo. Quin sentit té haver de posar-se la mascareta a la muntanya quan no hi ha ningú a prop? Rentar-se les mans cada vegada que entres en una botiga? Tancar els parcs i no limitar més l’ocupació dels autobusos?
El problema de fons no rau en què – com en el futbol- tothom es veu capaç de fer d’entrenador. Segurament n’hi haurà que realment serien millors, no ho dubto. El problema real és que la nostra és una societat tant atomitzada i individualista, que al capdavall del carrer confonem el que està bé amb el que ens convé, i que- malauradament- les irresponsabilitats d’uns pocs, limiten les llibertats d’una majoria.
I així anem: descuidant-nos que les normes ens protegeixen dels altres- i en algun cas de nosaltres mateixos- i oblidant que la llibertat no és fer el que vols, sinó poder fer el que has de fer, que no és ben bé el mateix.