Tot és mentida i ja ens està bé. Al final, si t’enganyes és ben bé perquè t’acaba resultant més fàcil seguir el joc que continuar donant-te cops de cap contra la paret. Com quan descobreixes el doble fons del Nadal i acompanyes els pares a veure la cavalcada –sense dir-los res– perquè no es posin tristos. Primer pas cap a la maduresa: entendre que la dissimulació és un art que greixa les relacions humanes i que ens ha permès no extingir-nos. Vivim envoltats de mentida. Com les vetes de greix del millor Kobe. S’entortolliga en cadascuna de les nostres accions diàries. Es dilueix entre les notícies més banals, es dissimula entre allò que calles i el que és millor que no expliquis. De vegades per pudor, d’altres per fugir de les conseqüències. Al final, acaben sent uns llimbs des dels quals veus passar la vida sense haver-te de tacar gaire. O t’ho sembla, perquè això de sortir sense arrugues d’aquesta guerra és més difícil que posar-nos d’acord a casa nostra.

I, tanmateix, què ens queda, si no? La nostra petita, insignificant i menuda veritat. La que ens defineix i no gosem confessar. La que ens il·lumina, com un mastegot quan ningú no ens mira. Aquests petits satoris, que com el Kobe, són escadussers, comptats i cobejats.
Vaca verge o mascle castrat de raça negra japonesa de la prefectura de Hyogo, fill d’una vaca de la variant Tajima; sacrificada entre els 28 i 60 mesos d’edat en un escorxador certificat; amb un pes brut de menys de 470 kg, de textura ferma i el jaspiat tradicional.

Si mai us diuen que us l’han posada a taula, que sapigueu que això, segurament,  també és mentida.