D’acord amb la iniciativa de l’assemblea General de les Nacions Unides, ahir era el “Dia Mundial de la Llibertat de Premsa.
En l’Europa pre-industrial, la reivindicació de la llibertat d’impressió ha estat una veritable punta de llança de la lluita per les llibertats democràtiques.
Encara avui, quan amb prou feines un cinquanta per cent dels estats poden ser considerats prou democràtics, un dels indicadors més fiables de la seva qualitat és el reconeixement efectiu o no de la llibertat d’expressió.
Som al mig d’una transició social de dimensió històrica, certament. Un veritable canvi d’època en el qual economia, política i cultura estan experimentant transformacions d’una gran radicalitat. Però no ens enganyem, res ens garanteix que aquests canvis condueixin, necessàriament, a un horitzó més lliure i més just.
El que si sabem, és que l’accés democràtic a la informació i el coneixement, així com les garanties de llibertat d’expressió i pluralisme comunicatiu són encara fites a consolidar.
Fites pendents en un país on tenim la gran sort de tenir aquest i altres drets reconeguts per la constitució, però que ara per ara es poden veure vulnerats amb impunitat a manca d’una legislació que els reguli.
La llibertat de premsa n’és un cas, però encara en tenim uns quants més. És com si ens donessin la sopa però ens treguessin la cullera.
Afortunadament, hi ha un munt de dones i homes que estan cansats de sentir-se dir allò de: “Andorra és així”, persones que tot això ja no s’ho creuen i que saben que el país serà el que tots, entre tots farem que sigui.