Coronavirus

			<div class="et_pb_row et_pb_row_2">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_2  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_2  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

Escric aquestes ratlles sabent que el fet que el coronavirus arribi a Andorra és només qüestió de temps, si és que encara no ho ha fet.

La permeabilitat de les fronteres i aquesta manera de fer tan humana, de creure que no cal que tots seguim les mateixes normes, fan inevitable una pandèmia global. Val a dir, però, que el més contagiós de tot plegat és la por i l’alarma.

L’intent per contenir la propagació de la malaltia, sumat al canvi de criteri i a una manca d’informació sobre pautes bàsiques d’higiene s’ha confós amb un sentiment d’alarma generalitzada que ha fet esgotar els productes higienitzants i les mascaretes que no protegeixen de res.

Una malaltia, per la qual encara no tenim vacuna, però que -segons els experts- és comparable a la grip de cada any. Malalties que ens han de preocupar en la mesura que formem part de la població de risc- persones grans, immunodeprimides i/o amb malalties prèvies-.

O dels que no tenen la sort de viure al costat correcte de l’hemisferi i el seu sistema de salut no els ofereix garanties per pal·liar i fer el seguiment adequat de la malaltia. Per això és tan important contenir-la. Al final, el que falta és sentit comú.

Deixar de pensar en conxorxes bioquímiques- ja en van fer una pel·lícula i no va acabar de funcionar-, i aplicar quatre pautes preventives que – fet i fet- hauríem d’aplicar sempre, i no només quan trona.

Rentar-nos sovint les mans, no anar a treballar si estem malalts, fer servir mocadors de paper- i llençar-los un cop usats- i tossir al plec del colze en comptes de les mans. Tampoc hauria de ser tan complicat.