Basso Ostinato

			<div class="et_pb_row et_pb_row_8">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_8  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_8  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

La setmana passada -molt encertadament- em feien veure que a les portes d’una campanya electoral, tan previsibles som els periodistes com els candidats. Després de donar-li dues voltes més al comentari, vaig arribar a la conclusió, que no som -només- nosaltres, els previsibles. Fet i fet, tot el país viu des de fa temps immers en un ostinato. Un patró -ehem- harmònic, sobre el qual anem fent petites -i repetides- variacions.

Un baix continu fet d’usos i costums, dels mateixos cognoms de sempre, dels mateixos tics, de les mateixes recances. Un baix continu que ens porta cada finals d’octubre a la Fira d’Andorra la Vella, per encaixar mans, per veure i ser vist. Un cercle que es tanca cada quatre anys en titulars suats, programes per sortir del pas i corredisses de darrera hora.

Sobre el baix repetitiu -com un martell ben greixat- sona una melodia. Sempre igual però amb un repunt, sempre diferent. És el que ens dona la sensació que ens movem. Les meves primeres eleccions com a periodista van ser les comunals del 1995. Ha plogut prou.

Tot ha canviat i tot continua igual. Sobre els “ostinati”, melodies que ens parlen, cada cop més de paritat a les llistes, d’assessors i xarxes socials. De la importància d’explicar bé les coses i de la incapacitat -molt sovint- de fer-ho.

Però també de plataformes que no enganyen ningú. De convocatòries i actes de campanya absurds i buits de contingut. És cert.

Els periodistes cada campanya electoral acabem parlant del mateix. Però és que no sé si hi ha res nou de què parlar. Fet i fet, a Lampedusa segur que li encantava el cànon de Pachelbel.