De nou, tornem a parlar de violència. Encara que de violència, malauradament, en tenim sempre i no només avui – encara que no en parlem cada dia-.

Per una vegada, però, m’agradaria fer alguna cosa més que parlar. Aconseguir fites concretes.

Arribar al 25 de novembre sabent que la joventut sap com encarar els comportaments violents. De tota mena. Els que es veuen i els que s’inoculen sota la pell.

Sabent que les víctimes saben que hi ha sortida, i que saben on és.

Tenir els mecanismes adients per donar resposta, per acompanyar, per guarir, per recuperar, per donar seguretat a aquelles persones que en el camí ho han perdut tot, fins i tot s’han deixat perdre a elles mateixes.

M’agradaria que el 25 de novembre deixés de ser una marca en vermell en el calendari, perquè ja no hi hauria marques vermelles enlloc per amagar.

Però per arribar fins aquí encara cal molta feina. Començant per la gent del carrer que no ha de permetre, no pot permetre que la vulneració sistemàtica dels drets humans formi part del seu dia a dia. Ni per activa, ni per passiva.

Continuant per les institucions, que no poden continuar emparant-se en protocols, fulletons i conferències per justificar la seva inoperància.

I acabant per les víctimes, perquè només d’elles depèn dir prou per aïllar els elements tòxics que ens envolten.