Fem un cafè?

			<div class="et_pb_row et_pb_row_2">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_2  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_2  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph -->

Fins fa nou mesos, amb prou feines havia fet tres cafès abans dels exàmens a la facultat. A casa, on són uns gran cuiners, però també uns experts en el qüestionat art de preparar l’eau de chaussette, el te ha estat des de sempre la beguda habitual, malgrat l’absència de sang britànica a les venes.
Darrerament, però, el canvi d’hàbits, de rutines i de maneres de fer, ha impactat de ple en la pausa de mig matí.
I lluny de ser-ne una experta –ni tan sols una tastadora novella– lluny del morro fi de Villaró, Escorihuela i companyia, en reivindico l’oportunitat. De compartir estones de conversa, confidències i, en definitiva, de ser l’excusa perfecta per trencar amb la dinàmica de la jornada laboral i obrir nous espais d’intercanvi i comunicació.
Prou ràpid perquè no sembli una pèrdua de temps, prou concentrat perquè no es dilueixi entre la son del matí i la gana prèvia al migdia.
Perquè en aquests nou mesos que fa que prenc cafè, he recuperat amb el negre beuratge l’excusa per buscar estones amb els altres.
I és fantàstic. Parlar amb persones diferents, bescanviar impressions, teixir complicitats, posar-se al dia, tancar un negoci o simplement constatar que ja comença a fer bo i que arriben les ganes de posar-hi gel i deixar-se portar.
Perquè anar a fer un cafè no deixa de ser l’excusa fàcil per aturar-se deu minuts. Pauses que ens recorden que som alguna cosa més que força de treball i autòmats programats.
Si a sobre ensopegues amb cafè de qualitat, ben torrat i sense sucre
–cosa gens habitual– tanques el cercle virtuós. Això sí. Només un, que sinó després no puc dormir.