És la política, imbècil

			<div class="et_pb_row et_pb_row_4">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_4  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_4  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

Fins a quin punt un partit es deu al seu programa electoral? Al seu votant? A les coses que diu en campanya? La fi justifica els mitjans?

Què és més lleig, anar de bracet amb “l’enemic” per fer trampes al sistema i així millorar la representació parlamentària, emparats en les limitacions de la llei electoral, o un cop dins, deixar de banda els companys de cursa per anar a treure el major rèdit polític, ni que sigui pels propers quatre anys i a costa d’hipotecar el futur de la formació, i de retruc les opcions de d’Acord a les comunals?

Per un moment, la formació que lidera Pere López s’havia vist les orelles, amb set consellers i la fantasia de governar fent un bloc contra DA. Intentar-ho, ho va intentar. Ara, veu com els companys de campanya li compliquen -i molt- les coses de cara a revalidar triomf a les comunals, i el que és pitjor, amb el que va costar explicar un pacte contra natura, ha donat la raó a tots aquells que no creien que la jugada de d’Acord fos res més que una estratègia electoral. Si més no, això pensaven a casa dels liberals, pel que hem vist.

DA ha estat de sort. És l’únic que ha estat de sort, i això que entre les seves files, el pacte amb Liberals tampoc s’acaba d’entendre. Però no deixa de ser la millor jugada. El soci més fiable que tenia d’entrada -terceravia- no estava disposat a vendre’s l’ànima per quatre cadires, i l’estabilitat parlamentària passava aleshores per un compromís real amb temes de mal gestionar, com Europa. I, no ens enganyem, posats a cedir quatre cadires, que sigui a canvi d’un govern… i de dos possibles comuns.